Топ-100
Back

★ Guerres de religió a França



                                               

Sanfins de Ferreira

Sanfins de Ferreira, també coneguda com Sâo Pedro Fins de Ferreira o només Sanfins, és una antiga freguesia portuguesa del municipi de Paços de Ferreira, amb 6.53 km² dàrea i 3.139 habitants. La densitat poblacional nés de 480.7 hab / km². Va ser extinta al 2013, en el marc duna reforma administrativa nacional per a formar una nova freguesia denominada Sanfins Lamoso Codessos. Al seu territori se situa un dels més importants poblats amb castre de la península Ibèrica, la citânia de Sanfins, a Casa de Vila Cova, el Museu Arqueològic de la Citânia de Sanfins, el Solar de Brandões on es troba ...

Guerres de religió a França
                                     

★ Guerres de religió a França

Les Guerres de religió a França van ser una sèrie denfrontaments civils que van tenir lloc en el Regne de França durant un període, dun territori molt ampli. Les primeres persecucions contra els qui sadhereixen a noves idees a partir de la dècada del 1520, però per excel lència, consulteu els anys 1560 a 1598, on es van produir fins a vuit guerres de religió, amb alternança de períodes de violència i la pau. No obstant això, cal tenir en compte, que entre 1610 i 1620, aquestes guerres es van reprendre a França, coincidint amb lassassinat política del rei Enric IV de França a mans dun catòlic exaltat.

El detonant de les guerres de religió van ser conflictes religiosos entre catòlics i protestants i calvinistes, conegut com el hugonots, alimentat per les disputes entre les diferents famílies de la noblesa que abanderaren aquestes faccions i religiosa, en particular, els Borbons i la Disfressa.

A més a més, la guerra civil, els francesos havien dimensions internacionals, dedicades la lluita contra el poder protestant de lèpoca, lAnglaterra dElisabet I amb el màxim defensor del catolicisme i la major potència període, limperi espanyol, el rei Felip II. A causa daixò, el conflicte influït de manera determinant en lèxit de la revolta de les Províncies Unides contra el domini espanyol i lexpansió de les confessions protestants en el sant Imperi romà, governada per loncle de Felip II, lemperador Ferran I.

El conflicte va acabar amb lextinció de la dinastia Valois-Angulema i la pujada al tron dEnric IV de Borbó, que, després de la seva conversió al catolicisme, va promulgar lEdicte de Nantes en 1598, per assegurar un cert grau de tolerància religiosa cap a manifestants. No obstant això, els conflictes entre la corona i els hugonots es revifaren periòdicament, fins la xarxa dEnric IV, Lluís XIV, revocat, com la tolerància per lEdicte de Fontainebleau, el 1685, proscrivint tota la religió de França, amb lexcepció de lesglésia catòlica, que va portar a lexili de més de 200.000 hugonots.

                                     

1.1. Causes del conflicte. La discòrdia religiosa. (Discord religious)

Des de finals del segle xiv, i especialment amb el Renaixement, shavia anat formant un moviment de reforma que qüestionava la tradicional privilegis de lesglésia Catòlica, així com lautoritat de lesglésia de Roma, de la seva relació amb el poder secular, i la riquesa, la influència política i privilegis acumulats per al clergat.

Les discòrdies va començar entre 1540 i 1550 a causa de la destrucció iconoclasta fetes pels protestants objecte del ritual romà catòlics considerat sagrat: relíquies, custòdia i estàtues de sants. Al final del regnat dEnric II, el conflicte es polititzà i, després de la mort del rei en 1559, els partits polítics i religiosos sorganitzaren per preparar les seves estructures militars.

                                     

1.2. Causes del conflicte. Lafebliment del poder reial. (Lafebliment of the royal power)

A finals del segle XV i principis del xvi, la monarquia francesa, havia ampliat extraordinàriament les bases del seu poder, territorial, financer, econòmic i militar, establint un govern a un cert punt centralitzat. Lequilibri entre la noblesa i la monarquia va mantenir durant el regnat de Francesc i dEnric II, que es recolzaren en la noblesa per governar, que busquen el seu consell i ajuda, però sense arribar a dominar ni tolerar cap tipus doposició al seu poder.

Una nova alta noblesa havia prosperat en lesguard de la monarquia, després de la desaparició dels grans ducs de Borgonya i la Bretanya. Les famílies nobles més importants del moment va ser la Disfressa, els Borbons i els Montmorency, que senfrontarien entre si, durant les guerres de religió. Aquests tres grans famílies celebrada el control del govern central, a través del favor del Rei, i el govern local, a través duna xarxa clientelar. Aquest equilibri es va trencar amb la mort dEnric II en 1559. Com a reis Francesc II i Carles IX eren massa incapaços o massa joves per a regnar, el poder de la noblesa per favor reial es va convertir en una lluita pel control del poder reial.

Daltra banda, els intents de la reina mare Caterina de Mèdici i el seu canceller, Michel de lHospital, per crear una veritable administratiu professionals de la pròpia Corona, compost per membres de la burgesia i la baixa noblesa, va provocar el descontentament de la pertinença la noblesa, en contra del que va veure com la marginació de la seva funció assessora de la tradicional. Intentar sortir de la situació i mantenir la continuïtat de lestat, per la tolerància religiosa que només feia dues faccions es van sentir agreujades amb lactuació de la corona. Amb tot això es combina amb la manca dunió moviment religiós que faria trontollar la monarquia i sumiria el país en un llarg període de lluites intestins.

La conseqüència immediata va ser la ruptura de lequilibri del poder polític, des de la casa de Montmorency, davant de la casa en la política real, que es troben fermament unides entre elles i amb altres grups per la religió, que va fer possible la formació de veritables partits polítics, tan poderós que van aconseguir el poder. Lexplicació de per què aquestes guerres sestengueren duran 36 anys resideix precisament en la transformació de les confessions en un partit: el Partit Hugonot i la Lliga Catòlica. El primer apareix com la politització de lesglésia Reformada, i en defensa de la seva fe escollit abans de la intents catòlica daturar la seva expansió, i la segona com a reacció la èxits i els excessos dels hugonots, ja enmig de la lluita de poder entre la casa de Borbó i la casa de Guisa-Lorena.

Durant les Guerres de Religió, la monarquia, lexistència de la qual mai sarribà la pregunta, va perdre el control de la situació i no va poder reprimir o posar el final la lluita de partits, sent en va ser lesforç de lúltim reis Valois, Charles IX, Henry III i la seva mare Caterina de Mèdici per tal de preservar el poder reial abans de la caiguda de lordre de la política.

Finalment, cal assenyalar làmplia la participació social, des de les guerres de religió implicaren tots els extractes socials, des de les elits a les masses populars. Tot això mostra una reacció social de masses per al progrés de la construcció de lestat autoritari i unificat, amb tractant de recuperar i revitalitzar les institucions dedat o projectar-ne de nous.

La insubmissió de la francesos van prendre com a model el comportament dels prínceps i grans senyors, que després de les armes sense el permís del monarca. El feudalisme que encara estava a França es va mostrar amb la progressiva autonomia dels senyors i els seus partidaris. La convocatòria dels Estats Generals, que va tenir lloc fins a tres vegades durant les Guerres de Religió, dóna testimoni de patents, lafebliment de lautoritat reial. Els reis necessitaven lajuda de les seves assignatures per poder adoptar les decisions que shan de respectar, que va arribar a qüestionar fins i tot el poder reial, per a aquells que també va voler que el rei es doblegués la voluntat daquests òrgans dassessorament.

                                     

1.3. Causes del conflicte. Personatges principals. (Main characters)

Els Valois-Angulema: La casa reial que governava llavors França era una branca menor de la dinastia Valois, a lhora una branca menor dels Capet. Estava formada per la reina mare Caterina de Mèdici, vídua dEnric II, els seus fills i filles Els Montmorency: una de les famílies més antigues i poderoses de França. La seva riquesa derivava del gran ascens polític del condestable Anne de Montmorency durant el regnat de Francesc I. En aquesta família brillen els dos fills del condestable, Francesc de Montmorency i Enric de Damville, així com els seus cosins, els tres germans Chatillon. Encara que dividits entre catòlics i protestants, els Montmorency-Chatillon suniren de tant en tant per contrarestar la creixent influència dels seus rivals, els Guisa. Sense reduir les guerres religioses a una disputa privada entre dues famílies, la seva pugna pel poder va fer que en bona part la primera fase de les Guerres de Religió van ser una guerra privada entre ambdues famílies. Els Montmorency van ser els grans perdedors del conflicte, car gairebé tots els seus membres van morir en combat, van ser assassinats, empresonats o exiliats. Van ressorgir al costat dEnric IV de Borbó, amb Enric de Montmorency-Damville. Els Guisa: eren els líders del partit catòlic. Cosins del duc de Lorena, assoliren el seu ascens polític gràcies a Claudie de Lorena i el seu fill Francesc, els dos primers ducs de Guisa. Gràcies al matrimoni de Maria Stuart néta de Claudi i neboda de Francesc amb lhereu del tron el futur Francesc II, els Lorena reforçaren els lligams entre la seva casa i la dinastia Valois. la família també destacaren Carles, cardenal de Lorena, Enric, I duc de Guisa i Carles de Lorena. Si lhostilitat manifestada pel Guisa en contra de la política de tolerància religiosa de Caterina de Mèdici, de vegades els portà a quedar deixats de banda, dutant el regnat de Carles IX, la intransigència catòlica els permeté cultivar una gran popularitat entre la gent. Lloatss com a campions de la fe, tornaren triomfalment al capdavant de lescena gràcies la Lliga. El rei Enric III tractà dalliberar-se de les ingerències dels Guisa assassinant-los, però només aconseguí guanyar-se el menyspreu universal dels catòlics. El 1588 la Lliga prengué París i expulsà el rei, que es lliurà als protestants i que finalment va ser assassinat per un catòlic fanàtic. Malgrat la seva derrota i la seva submissió final al Enric IV, gaudien de prou poder perquè el rei preferís pactar amb ells a destruir-los.: Els Borbó, descendents en línia directa de sant Lluís, eren prínceps de sang. Els membres daquesta casa, per tant, tenen prioritat sobre tots els altres gentilhomes del regne, i se seien prop del rei a les cerimònies. Tot i la indecisió i el gir polític i religiós del cap de la família Antoni de Borbó, els Borbons es destacaren com a líders del partit protestant durant les guerres de religió amb el germà menor dAntoni, Luis de Condé, i el fill daquest, Enric de Condé. Però va ser el fill dAntoni de Borbó i Jeanne dAlbret, Enric de Navarra, qui es va imposar gradualment al capdavant dels hugonots tot i una conversió forçada i temporal al catolicisme després de la Massacre del dia de Sant Bartomeu.


                                     

1.4. Causes del conflicte. La implicació dels països veïns. (The involvement of neighbouring countries)

Les guerres de religió a França també són el resultat de la intervenció de països veïns que intentaven dafeblir-lo. En la pèrdua de França la batalla de Sant Quintí, en 1557, i va signar la Pau de Cateau-Cambrésis, va ser vist a perdre la seva hegemonia en benefici despanya, el vencedor de la batalla. Tot i això, i malgrat el seu declivi durant la segona meitat del segle xvi, França continua sent un gran poder a europa. La reina dAnglaterra, Elizabeth I va intervenir en suport de la protestants, i el rei de Castella, rei Felip II, va avalar la casa de Guisa, la catòlica mendoza. Durant les guerres de religió, per tant, França es va dividir en dues faccions que comptaven amb el suport financer i militar a lestranger. Durant la dècada de 1580, Castella i Anglaterra senfrontarien, amb França com a escenari.

Però també van ser reclamacions territorials: Anglaterra volia recuperar Calais, perdut en 1558, i Castella volia recuperar la part nord de Navarra. Per la seva banda, Savoy, aliats amb Castella, volia recuperar les ciutats italianes ocupat per França després de la guerra ditàlia.

Les guerres de religió a França altament dependent del context europeu. Això és especialment significativa en el cas dels Països Baixos a espanya, on lagitació política i religiosa saccentuaren des de 1566. La guerra a Flandes repercutí automàticament els conflictes, el francès, i viceversa.

També el rei de França, es va tornar la exèrcits estrangers a restablir la seva autoritat. Es va tornar a contingents suïssos i italians, enviat pel Papa. Ambdós costats de recórrer la reiters i els lansquenets alemanys. Els castellans, a més, es van utilitzar les tropes flamencs.

                                     

2.1. Els orígens del conflicte. Run-up

La primera problemes de religiosos va aparèixer sota el regnat de Francesc I 1515-1547. Raons purament religioses a part, el rei de França creia que la doctrina religiosa protestant va ser terrible la seva autoritat. Soposà categòricament sobre aquests, quan hi va haver la primera agressió iconoclasta imatges i relíquies religioses. Des de lassumpte de pasquins, que consistia en el fet que els protestants van posar pasquins de propaganda arreu del país, arribant fins i tot a lhabitació del rei, el 18 doctubre, de 1534, va començar la persecució de la protestants, el lliurament de la primera bàndols condemnatoris.

Va ser durant el regnat del seu fill, Enric II 1547-1559, quan les tensions religioses augmentat perillosament. Fins i tot més intolerant que el seu pare, Henry II assetjà sense treva als heretges. Augment de la bàndols i va crear els tribunals conegut com cambres crema ", per condemnar-los al foc. Malgrat aquesta persecució, el seu regnat va veure la major auge del protestantisme. Sota la direcció de líders smart, com Joan Calví, el protestantisme va anar guanyant adeptes. Entorns urbans artesans i de la burgesia i la noblesa eren el terreny més favorable per al seu creixement. El seu dinamisme i el seu èxit va portar a un odi ferotge catòlics més fervent. Tant les confessions van ser considerades en possessió de la veritat absoluta sobre la fe. El país estava a les portes duna crisi religiosa, i només la forta autoritat del rei va ser que a França se situa units en la seva guerra contra Castella. La tràgica mort dEnric II, com a conseqüència dun accident en un torneig en 1559, va obrir un període dincertesa.

                                     

2.2. Els orígens del conflicte. El regnat de Francesc II 1559-1560. (The reign of Francis II 1559-1560)

El fill gran dEnric II de França i de Caterina de Mèdici va succeir el seu pare a ledat de 16 anys. Tot i que ja era major dedat i podria regnat, i deixar el govern en mans de la tia i el seu oncle de la seva esposa, Mary Stuart, els germans Disfressa, conegut del catolicisme. LExcusa ocupat el millor estances del palau del Louvre, el fet de tenir aquest accés i el control de la persona del Rei. Amb la tresoreria arruïnat per les successives derrotes davant els exèrcits espanyol i amb la mateixa corona trontollant, la reina vídua Caterina va decidir recolzar-se en lAparença, que ràpidament coparen tots els llocs clau. El duc Francesc va obtenir el control de les forces armades, i el seu germà, el cardenal Carles de Lorena, sempre les finances i afers de lesglésia. Amb lobjectiu de sanejar la Hisenda reial, la despesa pública es va tallar dràsticament, que va produir nombroses protestes, que van ser durament reprimits.

Trencat el fràgil equilibri que hi ha, les rivalitats entre lalta noblesa saccentuaren, però si de manera temporal Montmorency eren apaivagats per ser ells garantits els seus càrrecs i privilegis.

Per la seva banda, la Casa de Borbó, va voler recuperar el seu domini, perdut després de la ruptura entre Francesc i el Conestable de Borbó en 1523. En la condició de prínceps de la sang reial, la Borbons hauria de ser ocupat la presidència del Consell Reial, però el cardenal de Lorena va ser ocupat. Antoni de Borbó, rei de Navarra, va ser neutralitzat per a ser enviat a Castella per acompanyar Isabel de Valois la residència del seu marit, el rei Felip II, després de les seves noces per poders a París, en la qual va estar representada pel Duc dalbat.

La persecució religiosa iniciada pel cardenal de Lorena, que va ser el Gran inquisidor de França, agreujà el problema és religiosa, i malgrat els intents de mediació de la reina Caterina, calvinistes van buscar la protecció i el lideratge de Lluís de Borbó, príncep de Condé, qui, en la seva condició de segona, estima que la causa de la religiosa podria permetrel ascendir al cim del poder.

El resultat de tot això va ser la conspiració dAmboise el 1560, el primer incident greu de les guerres de religió, la qual tenia com a objecte per fer-se amb la persona del rei i substraurel de la influència dels germans Pretext que havien de ser apartats del poder i processat. No obstant això, per evitar implicar-se directament en la trama, Condé esquerra lexecució del pla en mans dun noble menor, el senyor de lRenaudie, incompetència, que va donar lloc al descobriment de la conspiració. El rei es va traslladar la fortalesa dAmboise, i els conspiradors van ser capturats i executats.

Aviat va quedar clar que només volia un important sector de la hugonots va acabar amb la Disfressa, i estaria tranquil si aquestes van ser substituït per un Consell Reial, liderat pels Borbons. Es van establir, i la ciutat i al voltant de la reina mare, i de la canceller Michel de lHospital va proposar un "partit polític" la cort, lobjectiu del qual era aconseguir una solució pacífica al problema, el religiós i el restabliment de la supremacia règia. Lassemblea es van reunir a petició de Caterina en Fontainebleau, a lagost de 1560 enfortí la posició de la reina mare, però no va ser capaç dacabar amb la supremacia de la Disfressa.

Davant la impossibilitat deliminar la Disfressa, el Bourbon sinclinaren cap calvinisme. En la decisió també ha pesat lobjectiu de la conquesta de Navarra. En mantenir-se dins de lortodòxia catòlica, i amb lExcusa del poder, la ruptura amb Castella era impossible. Per la seva banda, el Montmorency a favor de la pertorbació, tot i que no són aliats amb el Borbó. Els hugonots es prepararen per la guerra, a latac de les principals ciutats del sud i del sud-est de frança. La guerra civil semblava imminent quan la reina mare diu a Condé i Antonio de Borbó Orleans, ja que respongui la seva lleva militar il legal. Llavors, el rei de Navarra obeí, de manera que Condé va ser detingut, jutjat i condemnat a mort per lAparença.

La situació semblava estar en un atzucac quan Francesc II, després de 16 mesos de regnat, va caure greument malalt, al novembre de 1560, poc abans que es va cancel lar la reunió dels Estats Generals a Orleans. Caterina va aprofitar locasió per a conciliar els seus enemics, perdonant els borbons i oferint-los una posició de privilegi. A canvi, va obtenir la regència del seu fill Carles, i es va assegurar el Pretext que no serien castigats pels seus excessos. Francesc va morir el 5 de desembre, la seva esposa, Mary Stuart va tornar a Escòcia, i Caterina, es va convertir en la reina regent, després de ser neutralitzat i reconciliar-se, almenys nominalment, les cases de Borbó i Disfressa.



                                     

2.3. Els orígens del conflicte. El regnat de Carles IX 1560-1574. (The reign of Charles IX 1560-1574)

Caterina de Mèdici, que es va convertir en el "de facto" en el governant del regne, saplicà la tasca, tractar dacabar amb les divisions internes, garantir lautoritat reial i restaurar el poder de la monarquia francesa. Carles IX va ser només 10 anys, la qual cosa significa que la reina havia un mínim de 4 anys per dur a terme els seus plans. En primer lloc, Antoni de Borbó, va ser nomenat lloctinent general del regne, i Condé va ser alliberat. El cardenal de Lorena, va ser separat de poder, però Francesc dExcusa va ser confirmat en el comandament de lexèrcit. Per la seva banda, Montmorency pres una decisió que podria prosperar en el nou regnat. Així, la casa reial i les principals famílies de la noblesa va aconseguir presentar un front unit, els Estats-en General, convocada al desembre de 1560. Hi havia dos punts de vista oposats: els que volien eliminar lheretgia per la força per un costat, i aquells que creien que la repressió seria la ruïna del regne. No ser capaç de resoldre lagonitzant manca dingressos de la Tresoreria, però, acabar amb els abusos de la judicial, per eliminar les duanes internes i la unificació de pesos i mesures. A més a més, sacordà la reunió dels Estats almenys una vegada cada cinc anys.

La reina no aconsegueix unir el regne dividit. La política de tolerància elaborat per la canceller Michel de lhospital alterà la situació. Duna banda, els catòlics volia la unitat religiosa al voltant del rei en nom de lantic adagi "Un rei, una llei, una fe", de laltra, hi havia un corrent per tal de separar els problemes de religiosos polítics per tal de mantenir, en el rostre de tot, la cohesió de lestat, els defensors daquest corrent és de considerar que la matèria de religió, era necessari definir els punts essencials en què es podia estar dacord. Els Protestants i els catòlics que soposaven designats amb el terme mitjà per la primera i polítics per a lúltim. Ledicte de Ramoritin de gener de 1560, que pretenia alleugerir la situació en la protestant, no va entrar en vigor, i la política conciliadora de Caterina només serveix per fer-la, sembla feble en els ulls de la protestants, que van exigir més i més concessions, i per alertar els catòlics, cada vegada més hostil amb ella, i amb el reformat. Així, el Pretext suniren a Montmorency i el mariscal de Saint-André, a labril de 1561, amb el suport despanya, per preservar la fe catòlica i diniciar una croada contra el protestantisme. A continuació, els manifestants van ser en la seva època de major esplendor: la comunitat ja ha sumat més de dos milions de persones, cada cop més polititzat, irritació i violents. Sagrupaven en 670 esglésies reformades, sestima que la desena part de la població va ser hugonota. Els manifestants, se senten amenaçada i va començar a armar-se, per reforçar les poblacions que controlava i a prohibir el culte catòlic. El sínode de Sainte-Foy va ser una organització militar i substituir-lo amb caps militars. La situació empitjorà en els ulls dels catòlics quan, després de la reunió dels Estats Generals a Pontoise, es va reclamar la llibertat religiosa, la desamortització dels béns de lesglésia i la instauracions daltes aportacions al clergat. Tractar de negociació conegut com "el col loqui dEn." criats encara més la divisió i el descontentament: els dotze consellers protestants, incloent Théodore de Bèze, exposaren la seva doctrina davant duna audiència de clergues catòlics, però lenfrontament va acabar en un fracàs després de la intervenció general de la companyia de jesús Lainez, que va explicar que no es pot parlar de les veritats establertes per lesglésia Catòlica amb els excomunicats. El fracàs desembocà en noves pertorbacions a París i el sud de França. Catòlics i protestants sarmaren i la violència va augmentar en tot el regne. El protestantisme francès va deixar de ser exclusivament una Església, convertint-se en una festa. El país estava en el llindar de la crisi religiosa: segons el clientelisme de la noblesa, la noblesa va escollir aquesta ruta la festa de protesta al voltant de Condé i la Châtillon, o la catòlica, agrupats al voltant de la mendoza Disfressa i Montmorency.

El resultat és que Caterina de Mèdici va promulgar lEdicte de Saint-Germain, el 17 de gener, 1562, un últim intent dassolir una solució pacífica la discòrdia religiosa. Es permet la hugonots la pràctica de la seva adoració fora de les ciutats, i en els seus domicilis particulars. A més, van poder conèixer en sínodes, prèvia autorització reial. Els ministres de reformar van ser reconegudes i, finalment, els hugonots que pot constituir també corporacions religioses. Respecte la noblesa, que va permetre la llibertat de consciència absoluta. Però la tolerància i de la societat civil establert per la reina va tenir lloc lefecte contrari al que està destinada: el protestants rebutjat un ciutadà de segona classe, els catòlics estaven furiosos, i el Parlament es va negar a ratificar-lo. Prem, Antonio de Borbó, vam decidir abandonar lauto-se la Disfressa i Montmorency.

El 18 de març, el duc de Guisa i els seus homes van morir en obscures circumstàncies en 23 protestants que shavien reunit en una granja per celebrar el culte. Es diu de la massacre de Wassy. En tornar a París, el duc va ser rebut com un heroi per la gent, que reclamaven una croada contra els hugonots. La reina Caterina, va fer un últim intent de mantenir la pau, però el duc pressionà el regent a aparèixer amb les seves tropes a Fontainebleau, on era la cort. El jove rei i la seva mare van obligar a acompanyar-lo a París amb lexcusa per protegir-los de protestant, obligant-los a prendre partit pels catòlics. En un centenar calvinistes van ser assassinats. A París van ser saquejades les cases de la protestants rics. En Tours, tancat 3 dies de la ciutat sense donar-los menjar, després de ser portat la riba del Loira, on van ser assassinats. Per la seva banda, Condé va deixar la ciutat, unint forces amb Coligny i va prendre el seu lloc al capdavant de la protestants, absorbint la ciutat dOrleans. Els hugonots armes van proclamar la seva lleialtat al rei, dient que només volia desfer-se de la Disfressa i mantenir ledicte que concedeix la llibertat de culte. Van degollar alguns catòlics, especialment els sacerdots. Van saquejar les esglésies i destruïts els altars, els crucifixos, ornaments, relíquies, les pintures i les estàtues dels sants que denominaven ídols, que llavors semblava ser una cosa pitjor que un assassinat. Les Guerres de Religió havia començat.

                                     

3. La guerra. (The war)

La religió daquestes guerres van portar un element que és molt característica, diferent de la resta de conflictes: lelement de la violència religiosa. Després de la Pau dAugsburg de 1555, teòricament, a Europa shavia produït un cert equilibri pel que fa la conflictivitat social, en la religió, però en la pràctica, que es van prenent força en dues formes contraposades: el bàndol catòlic i monàrquic, fet pel clergat, la companyia de jesús, i ultracatòlics, i el bàndol protestant, i aristocràtics, formada pels hugonots francesos.

Ambdós bàndols van ser organitzats militarment, trencant amb lessència de la Reforma protestant, que afirmava ser un moviment purament religiós i espiritual. Aquesta organització va ser a causa de la persecució contrareformista, que va conduir a una millor organització de les files del calvinisme, però també, gràcies la propaganda que va instar la resistència.

                                     

3.1. La guerra. Lofensiva protestant 1560-1570

En la primera fase de les guerres del protestantisme va guanyant força entre la noblesa i les ciutats. El creixent nombre dadeptes activa entre els protestants impuls entusiasta que els va portar a creure en la possibilitat de convertir tot el país. Després de diversos enfrontaments, la Massacre del dia de Sant Bartomeu de 1572 tallar dràsticament el desenvolupament del moviment i es va posar definitivament una final a les esperances de la protestants.

                                     

3.2. La guerra. La primera guerra de religió 1562-1563. (The first war of religion 1562-1563)

A linici de la guerra, els hugonots van demanar ajuda a Ginebra, suïssa, a Anglaterra i als prínceps protestants en el sant Imperi romà, mentre que la reina i els seus nobles per a fer el mateix dirigint-se cap a Espanya i els estats de litalià. Pel tractat de Hampton Court, Condé aconseguit lajuda de la reina dAnglaterra, tant de que Felip II va enviar les seves tropes a lluitar per la seva realista.

Tenen diversos escenaris en aquesta primera guerra. El més important va ser la que va desenvolupar al voltant de la Loire i Normandia. La segona àrea de combat estava situada en el sud-est, i especialment del Llenguadoc, i la tercera àrea de la lluita es va produir en el sud-oest, on Blaise de Montluc reprimí implacablement protestants, que va derrotar la batalla de Vergt. Enmig de la terrible actes de crueltat dambdós bàndols, després dun mes, els manifestants van començar a conquerir un gran nombre de ciutats, algunes duna importància cabdal, com a Lyon, Orleans o de Capital, la segona ciutat més gran del país. Cada conquesta, la protestant saquejaven i destruir les esglésies. Els catòlics van sofrir pèrdues immens, però els manifestants no van aconseguir conquerir o Tolosa de llenguadoc o a Bordeus, i aviat les forces realistes van prendre lofensiva, linici duna llarga campanya de setges per intentar recuperar-se de les ciutats de pèrdues. Un per un van ser recuperats Tours, Poitiers, Angers i Bourges. Finalment, en el setge de Rouan, Antoni de Borbó va morir, deixant com a hereu el seu fill jove Henry, que hauria de ser amable amb Joan de Navarra, el calvinisme.

La batalla de Dreux de 19 de desembre de 1562 va donar avantatge a lexèrcit reial. Condé va ser fet presoner, però el catòlic enemic també va patir la mort del Mariscal de Saint-André i la captura de la constable Anne de Montmorency. El duc Francesc de Guisa va morir un parell de mesos més tard, sent assassinat al febrer de 1563 durant el setge dOrleans, suposadament, a instàncies de Coligny, que hauria de començar a lamarg desig de venjança de la Disfressa.

Amb el Pretext de la mort i Condé presoner, i ambdós costats escapçats, la reina Caterina va ser capaç diniciar converses de pau, que culminaren en ledicte dAmboise 19 de març de 1563, per la qual les ciutats de Rouen, Orleans i Lió van tornar a control catòlica. Es garantí la llibertat de consciència i la hugonots i sautoritzà el culte protestant darrere de portes tancades per la gent redundants, i oberta a les propietats de la noblesa, obrint un període de tolerància i civil. París i els seus voltants, però, vetada protestants.

Aquesta guerra va tenir dures conseqüències: a causa de la violència patida, ciutats com Rouen, Orleans i Lió va convertir en la seu del catolicisme més intransigent. El final de la guerra portat molts catòlics, per venjar-se de la protestants. Durant 1563 sestabliren molts sadapti a provar i denunciar els manifestants que havien saquejat les esglésies. Al final, la pau imposada per la reina mare, va ser molt pobre. Priscilla dels catòlics cap a lesglésia protestant de laugment de la terrible destrucció que aquests havien causat a les ciutats. Pel que fa la protestants, encara estaven convençuts que es sotmetia a una posició subordinada, i que era necessària una reforma de França. Malgrat la pau, qualsevol de les parts no és desarmà, i les rancúnies i el desig de venjança shan traduït en nombrosos assassinats. A cada costat, va acusar els altres de no respectar la pau. Per tal destablir el mateix i dassegurar la fidelitat de la noblesa, de la Corona, el rei Carles IX va ser declarat major dedat a lagost de 1563, amb només 13 anys.



                                     

3.3. La guerra. La Segona Guerra de Religió 1567-1568. (The Second War of Religion 1567-1568)

Després de quatre anys de pau, el regne va ser de nou el llindar de conflicte armat. El re-establiment de les hostilitats en 1567, va tenir tres raons:

  • El fracàs de laplicació de ledicte dAmboise a les províncies.
  • La rivalitat cortesana entre el Príncep de Condé i el jove germà del rei, Enric, duc dAnjou, només 16 anys dedat. Lascens de la jove príncep va despertar les sospites de lambiciós Condé, que va deixar la cort per deixar clara la seva disconformitat.
  • Les tensions internacionals. (The tensions international)

En 1566, una violenta onada de iconoclasta va caure en esglésies i convents, en els països baixos. Lexèrcit espanyol que li enviï el Milanesat als països baixos per reprimir la revolta es va traslladar a tots els de la frontera amb França. Amb aquest exèrcit tan a prop dells, potencialment hostils, es reavivaren tant les pors dels hugonots com les del rei de França, qui, per tal de protegir contra un possible atac de lespanyol, va reclutar un exèrcit de mercenaris suïssos. La contractació del suís augmentat, al mateix temps, les pors dels hugonots, que va començar a preparar per a una nova guerra. Donada la repressió del Duc dalbat en els països baixos, sestengué lagitació entre els hugonots dirigida per Coligny, que exigiren el suport del francès a lrebels. No obstant això, la reina Caterina va ser no està disposat a declarar la guerra la seva potent gendre, i quan va quedar clar que no toleraria que el reformat atacar els catòlics, els hugonots van començar a témer que la reina mare saliaria amb els espanyols a finals del protestantisme.

La segona guerra va trencar el 28 de setembre de 1567, quan els líders hugonots, encapçalada per Condé, han intentat captar la família reial i el cardenal de Lorena, en un temps anomenat la Sorpresa de Meaux. La reina mare, la confiança en la seva política de concòrdia, es va sentir ultratjada per latac de Condé, i va decidir castigar amb duresa els traïdors. Tots dos exèrcits van tornar a cara, i de nou els manifestants van ser derrotats, el 10 de novembre la batalla de Saint-Denis, però el Conestable de Montmorency va morir en la batalla. La reina mare substituir-lo el seu fill estimat Henry dAnjou tinent general de lexèrcit, a pesar de les protestes. El jove de 16 anys va ser incapaç de parar una gran hugonot. Finalment, lafebliment de les dues parts va portar la signatura de la Pau de Longjumeau el 22 de març de 1568. A canvi de la concessió de llicències dels mercenaris suïssos i re-imposem cap restricció ledicte dAmboise, els hugonots es comprometeren a retirar-se de la terra conquerida.

                                     

3.4. La guerra. La Tercera Guerra de Religió 1568-1569. (The Third War of Religion 1568-1569)

La pau de Longjumeau no va suposar la fi de la lluita, com els protestants neguen a deixar els llocs que havia conquerit. En la mesura que la violència es multiplicava per a tot el regne, era evident que la fràgil pau no és encara val la pena el paper en què va ser escrit. En els pocs mesos de la treva, la reina mare va davançar a lenemic i ordenat per captar el príncep de Condé 28 de juliol de 1568, que, adverteix, va fugir juntament amb Coligny. A lespera de lescat de la guerra, la reina va fer pública la declaració de Saint-Maur, que va revocar totes les concessions de ledicte dAmboise i prohibia qualsevol religió que no era el catolicisme. Per aquelles dates va ser la mort de la seva filla, Isabel de Valois, esposa de Felip II de Castella, amb la qual laliança entre Espanya i França va començar a sacsejar.

Caterina subornà el Príncep dOrange perquè abandonar França i sabstingués per ajudar i donar suport a aquests els hugonots. Lexèrcit realista, torna a col locar sota el comandament dEnric dAnjou, va derrotar els manifestants en la batalla de Jarnac de març de 1569. Els hugonots van patir pèrdues importants, incloent-hi el mateix Condé. Gaspar de Coligny va convertir llavors el líder de la hugonots. Recuperat les restes de lexèrcit i es va dirigir al sud per captar noves tropes. A més a més, va prendre sota la seva protecció els nens dAntoni de Borbó i Condé: Enric de Navarra, i Enric de Borbó.

Amb lajuda de la prínceps protestants en el sant Imperi romà, els hugonots aviat tornaren a lofensiva. No obstant això, el realista va tornar a derrotar un cop més, aquesta vegada en Moncontour 3 doctubre de 1569, amb la qual els hugonots es fortificaren al voltant del seu bastió de La Rochelle. Les dificultats per reduir els rebels, la manca de fons, la gelosia entre el rei i el seu germà el duc dAnjou i diferències entre la noblesa realista acabar per neutralitzar el seu progrés, i va portar-lo la reina mare a provar una nova pacificació. Coligny va ser lanomenat "exèrcit de vescomtes" amb els senyors de Llenguadoc, i va recuperar la iniciativa militar. Lalmirall va ser de nou marxant a París quan es va signar una nova treva: la pau de Saint-Germanin de 8 dagost de 1570. Aquest tractat reinstaurava la llibertat de consciència i de culte, i va canviar La Rochelle, Conyac, Montauban i La Charité en llocs franques per la hugonots. Les propietats confiscades per la mateixa lseria restaurat, i fins la discriminació per motius religiosos a les publicacions de les institucions administratives de lestat. Cap de les parts es va sentir feliç amb aquesta nova pacificació.

                                     

3.5. La guerra. La Guerra de la dissortada 1572-1580. (The War of the unhappy 1572-1580)

En aquest període, les Guerres de Religió sembla més un conflicte polític dut a terme per un partit catòlic moderat descontent per lenfortiment de la catòlica del poder reial. Al capdavant daquest moviment es va situar el mateix germà del rei Francesc dAlençon, juntament amb alt en la noblesa, lesglésia catòlica.

                                     

3.6. La guerra. La Quarta Guerra de Religió 1572-1573. (The Fourth War of Religion 1572-1573)

Molt possiblement, la reina mare era perfectament conscient de la fragilitat de la pau de Saint-Germain, però aquest va ser un temps preciós per a apuntalar el regne i establir les bases per a una estratègia a llarg termini que permetrà la dinastia Valois per sobreviure el guerrer de la religió i la destrucció de la noblesa. La germana del rei, Margot, es va convertir en una peça fonamental per a lestratègia política del regne. Duna banda, Charles IX casar amb Isabel dàustria, filla de lemperador Maximilià II. Pel que fa a Henry dAnjou, el seu projectat matrimoni amb Elisabet dAnglaterra va ser un fracàs, però quedar vacant el tron polonès, Catalina de Medici va començar a sondejar les possibilitats de convertir el seu fill favorit del rei de Polònia. La reina va ser, però, per a concertar un matrimoni avantatjós per al regne unit per Margot, malgrat els esforços del cardenal de Lorena, es va casar amb el seu nebot Enric de Guisa, amb la qual Margot havia un apassionat romanç. Inicialment es volia casar-se amb el Sebastià I de Portugal, però gairebé immediatament es va convertir en el projecte de lligar amb Enric de Navarra, el fill dAntoni de Borbó, príncep de la sang. La reina de Joan II de Navarra, que es va negar, absolutament aquest projecte, va morir poc després, pel que sembla, de la tuberculosi, tot i que la llegenda diu que Catherine lenverinà amb guants perfumats.

Com a conseqüència de la pau de Saint-Germain, el líder hugonot Gaspar de Coligny va passar a formar part del Consell Reial. Aviat, però, va ser la voluntat de la jove rei Carles, que desitjava per treures de sobre el domini de la seva mare. Per tal dunir el francès en una tasca comuna que va posar fi a les lluites civils, Coligny va proposar la retirada de laliança amb Espanya i la intervenció en els països baixos en defensa dels seus germans en la fe, la rebel holandesa. Va començar a ajudar en secret llondres amb armes i diners, i quan un exèrcit hugonot córrer en secret la frontera dArtois, es va fer evident que lalmirall provocar la guerra en la seva pròpia per tal de forçar el rei a trencar amb Espanya, tot i la negativa de la resta de la Junta. Per la reina mare estava clar que era necessari per suprimir Coligny per poder fer la pau amb els Habsburg i la supervivència del regne. A més a més, el casament entre Enric de Navarra i Margot, que havia de servir per consolidar la pau entre les parts, religiosa, va fer sinó augmentar les tensions. Catòlics i protestants es van fer evident el seu rebuig frontal envers el matrimoni de la princesa de França pel rei de Navarra. El tribunal va estar en tensió, i de Caterina de Mèdici no aconsegueixen obtenir el permís del Papa per aquest matrimoni de la princesa de França amb un heretge. Els prelats francès dubtar, a no saber quina actitud sha de prendre. La reina mare es va posar en joc tota la seva astúcia per tal de convèncer el cardenal de Borbó perquè oficiés la cerimònia del casament, aconseguint finalment, gràcies a un ardit. Margot, no és, tanmateix, va permetre lestabliment del matrimoni amb un protestant, que era poc atractiu, i va ser el propi rei, que havia dobligar a assentir amb el cap.

Per la seva banda, Coligny era encara reclutament troper de dur a terme la guerra, tan aviat com es consumés el casament. Caterina havia arribat la seva feble fill es distanciés de lAlmirall i la seva projectada guerra, i el 22 dagost de 1572 Coligny va ser víctima dun atac terrorista orquestrada per la reina mare, Anjou i lAparença, perdre el braç esquerre un tret darcabús. Aquest atac encengué els milers dhugonots de la capital. Conscient del perill protestant, el rei, desconeixent la implicació de la seva mare, sentrevistà amb Coligny per garantir lempara reial. La tensió va en augment, i aviat els catòlics i els protestants van començar a xoquen entre ells. La nit del 23 dagost, una multitud dhugonots es va situar davant del museu del Louvre i de les residències de la Disfressa reclamant venjança, i assegurant que aviat tornar el cop. Lamenaça hugonot i la recerca iniciada pel rei per aclarir els fets que tots els condueixen a Catalina de Medici, va fer aquest satemorís i escriure la desesperada. Tement per la seva vida i la supervivència de la seva dinastia, Catherine sentrevistà amb el rei i va formar part de la conspiració que es preparava, assegurant-li que, només descapçant els hugonots, que podrien evitar una guerra civil. Carles IX va decidir eliminar els protestants comandants, amb lexcepció del seu germà-en-llei Enric de Navarra i el príncep de Condé. Però això seria ser estat una operació quirúrgica escapat de les intencions dels seus autors i es va convertir en un bany de sang, la massacre de Sant Bartomeu, de la qual només va escapar un grapat. La massacre va durar 3 dies, durant els quals la família reial, incapaç de daturar les matances, va buscar refugi en el museu del Louvre, tement per les seves vides. Que terrible massacre, acollir amb alegria pel papat mal informat per la reina mare i lEuropa catòlica, es va destruir completament el moviment hugonot, encara que alterà lactitud dels partits pel que fa la Valois. La reina Caterina haver denfrontar-se al fet que, tant ella com els seus fills, shavien obtingut lodi eterna de la protestants. El líder hugonots, Condé i Enric de Navarra, la ostatges la cort, es van veure obligats a abjurar de la seva religió. Tot i així, la guerra havia esclatat de nou.

Els fets de París, es van activar accions similars a Rouen, Orleans, Bordeus i Tolosa, amb un equilibri entre 10.000 i 15.000 hugonots assassinat, cosa que va obligar el partit hugonot per a reorganitzar les províncies del sud i de loest, i per començar un moviment daproximació cap la "partit polític", que creu en la tolerància com a mitjà indispensable per assolir la pau. El fracàs del setge de La Rochelle per lexèrcit catòlica va fer que aquesta guerra va acabar relativament aviat. Lesforç de la reina mare, i de Carles IX es dirigiren a garantir lelecció de dEnric dAnjou com a rei de Polònia, tot i que per motius totalment diferents: la reina mare, per lamor al fill, i el rei i els seus germans, per lodi i lenveja. Tot això va ajudar a fer el juliol de 1573 va ser la signatura dun nou pacificació, ledicte de Boulogne, per la qual el hugonots havia de nou la llibertat de consciència a tot el regne, així com de culte a LHospital, Nîmes i Montauban.

Enric dAnjou finalment, va ser elegit rei de Polònia l11 de maig de 1573. No obstant això, quan es queda a contracor la cort per dirigir-se cap a una terra estranya, ja era evident que el rei Carles, la salut del qual sempre havia estat horrible, va morir. Enmig dun clima de conspiracions, la reina mare va fer que el rei havia Anjou com el seu legítim hereu, per evitar qualsevol moviment dels seus germans. El germà petit del rei, el duc dAlençon, cobejat el tron, i va formar un grup format per la seva germana Margot, la Montmorency, Condé i Enric de Navarra. Però el talent de dAlençon no eren sis músics de les seves ambicions, convertint-se en un mer instrument de polítics més aguts, decidit a fer ús del príncep per tal dacabar amb la reina Caterina. Frustrat un cru intent daquest grup per a apoderar-se de la persona del rei, Charles va començar una ofensiva contra els Montmorency, arrestant els líders familiars, que es tradueix en laparició dun nou partit oposat la corona: la "política". Finalment, Carles IX va morir el 30 de maig de 1574.

                                     

3.7. La guerra. La Cinquena Guerra de Religió 1574-1576. (The Fifth War of Religion 1574-1576)

Mentre que Enric II fugia de Polònia en una pressa per docupar el tron del seu germà difunt, va començar la Cinquena guerra de religió, amb la fugida de Condé de la cort, en la qual es trobava en llibertat vigilada dençà de la nit de Sant Bartomeu. El nou rei va ser solemnement coronada a Reims el 13 de febrer de 1575 amb el nom dEnric III, i el 15 de febrer es casa amb Louise de Lorena. Tot i que va despertar les sospites dels seus contemporanis de ser homosexual i molt efeminat, Henry va ser un polític experimentat que va començar a governar amb força, ladopció duna política de repressió contra els hugonots que, en el cas de La Rochelle, havia constituït un estat independent en el Llenguadoc. No obstant això, laliança de la hugonots amb la festa de la "política" va ser desastrosa per al nou monarca. Condé envair el país des de la frontera amb el sant Imperi romà al capdavant dun exèrcit mercenari a lesquerra pel comte palatí del Rin, Joan I, així, el mateix germà del rei, Alençon, desertà. La defecció va ser seguit per el vol dEnric de Navarra en els seus estats. Amb el regne en el llindar de la decadència, la Cinquena Guerra va acabar el 6 de maig de 1576, quan el rei es va signar lhumiliant edicte de Beaulieu per tal de conservar el tron. Henry III culpà de la catàstrofe la seva mare i el seu germà, i mai el perdonà. El 63 articles del tractat van ser el major triomf de la hugonots fins al moment. Alençon, la deserció del que havia posat en escac al rei Henry, va rebre nombrosos títols i propietats, incloent-hi el ducat dAnjou. Ens va ordenar la massacre de Sant Bartomeu, i Coligny i els hugonots morts van ser rehabilitats, les seves vídues i orfes, hauria de rebre pensions reial durant els últims 6 anys, els manifestants van passar a tenir vuit places fortes, i Enric de Navarra va ser la lloctinença de la Guiena. França sha compromès a pagar la soldada de mercenaris de Condé, i el comte palatí del Rin va ser anomenat propietats a França i una dotació de 40.000 lliures per any. Finalment, el rei es compromet a convocar els Estats-en General no més tard de sis mesos.

                                     

3.8. La guerra. La Sisena Guerra de Religió 1576-1577. (The Sixth War of Religion 1576-1577)

Sentir humiliat i la traïció la debilitat del rei, els reis catòlics establert un veritable partit polític, la Santa Lliga a París, la qual imità lorganització i les tàctiques emprades amb tant dèxit pels hugonots. Just abans de la reunió dels Estats Generals, el seu objectiu era forçar el rei a subordinar-se als seus dictats. Però en veure que els tres estaments representats seria dominat per fanàtics catòlics, tant els hugonots com els polítics es neguen a considerar la reunió com a vàlid. Enric de Guisa, que havien donat suport a tàcitament la Santa Lliga, va començar a ser considerat per catòlics com el paladí, i com a descendent directe de Carlemany, lhome més adequat per acabar amb els corruptes dinastia Valois, per ocupar el tron de França i va acabar amb lheretgia. No obstant això, aquesta propaganda va ser contraproduent, en ús només per conciliar el rei amb el seu germà Alençon, com a duc dAnjou, que havia deixat de banda el seu odi mutu per evitar lhegemonia de la Disfressa.

la reunió dels Estats Generals, el rei va decidir posar-se al capdavant de la Lliga, comprometent-se en la seva condició de "Rei Cristianíssim" per lluitar contra els hugonots. El monarca es va negar, però, per a acceptar les demandes dels Estats, o per donar-li una paraula de la seva sobirania. Però, per la seva banda, els Estats no es dóna ni un cèntim per al rei, per a finançar la guerra, de manera que Henry va intentar en va convidar els líders hugonots, per tal de discutir la situació. La Sisena Guerra va ser breu, però el duc dAnjou va ser distingit per les seves matances, guanyant lodi eterna dels hugonots, per la satisfacció del rei i de la reina mare, conscient que el presumpte hereu al tron perquè mai no podria unir-se als seus antics aliats. Finalment, el conflicte va acabar amb la Pau de Bergerac 17 de setembre de 1577 i amb lEdicte de Poitiers 8 de febrer de 1577, confirmant la Pau de Bergerac, restringit només a les condicions del culte protestant i que va acabar amb la humiliació més notables de lEdicte de Beaulieu.

Tant és així que la reina mare va emprendre un viatge de la pacificació del sud de França, el rei Enric i el seu germà va aprofitar locasió per reprendre la seva enemistat. Anjou estava intentant fer-se rei dels països baixos, que va significar la guerra amb Castella, i les violentes disputes entre els partidaris dambdós ensangonaren la cort. Finalment, el 1578 Anjou protagonitzà un inútil i ignominiosa incursió en els països baixos, que indisposà rei Felip II de Castella, amb el rei de França. Finalment, el casament va ser dissenyat dAnjou amb Elizabeth dAnglaterra, fracassà momentàniament, davant el rebuig de la gent i de la cort.

                                     

3.9. La guerra. La Setena Guerra de Religió, o "la Guerra de lamor" 1579-1580. (The Seventh War of Religion, or the "War of love" 1579-1580)

El 1579 es va trencar una vegada més, afortunadament, amb intensitat baixa, quan els escàndols sexuals de Margot, lesposa dEnric de Navarra a Nérac, va arribar a les orelles del rei Enric, que remogué la ferida amb els seus comentaris sarcàstics. Aquestes provocacions i les contínues incursions catòlica va provocar lofensiva de protestants disputar lúltim pau. La breu i absurda guerra va concloure, entre la indiferència general, amb la captura de Cahors per dEnric de Navarra, i la Pau de la banda de metall, de 26 de novembre, de 1580, que prorrogava sis anys, els privilegis de les places fortes de la protestants.

Mentrestant, la mort del rei Sebastià de Portugal refredà relacions amb Espanya, en reclamar Caterina el tron daquest país sobre els drets de lherència de Felip II. Anjou, va proclamar "protector de la llibertat dels països baixos", convencé Henry III, ja que podria ajudar els rebels van amenaçar prince albert opera, mentre que va ser dimplicar Anglaterra al conflicte. Després de fallar definitivament en els seus projectes de noces amb Isabel I Francesc dAnjou entrat a Anvers com el senyor dels països baixos. La seva impopularitat només es va veure superada per la frustració que se suposava que era un sobirà despullat, una xifra que mancat de poder en mans de William dOrange. Després dintentar tenir el seu propi capital per la força, i no en davant dels terços espanyols, dirigit per Alexandre Farnese, Anjou va caure malalt i va tornar a París, reconciliant amb Henry III abans de morir el 13 de juny de 1584. Mentrestant, les expedicions enviades per la reina mare, per tal dexpulsar els espanyols de Portugal va resultar ser un fracàs absolut.

                                     

3.10. La guerra. Lofensiva catòlica 1580-1598. (Lofensiva catholic 1580-1598)

En el tercer i darrer període, el catòlic tractar dexpulsar els manifestants del regne, aliant-se amb Espanya. Lúltima fase de les guerres de religió va ser la més sagnant de totes, una autèntica guerra a gran escala, per la intervenció directa de potències estrangeres, i contínua assassinats causats per lodi acumulat en els vint anys de conflicte.

                                     

3.11. La guerra. La Vuitena Guerra de Religió o de la "Guerra dels Tres Enrics 1585-1598. (The Eighth War of Religion or of the "War of the Three Henries 1585-1598)

La situació és encara complicaria més quan es va fer evident que Henry III no podia tenir fills. Després de la mort dAnjou va ser una terrible crisi dinàstica, perquè la corona seria legítimament a lhugonot Enric de Navarra, en la seva condició de cosina dEnric III en la vint-i-primer grau i un descendent directe de Robert de Clermont, sisè fill de Lluís IX de França. Henry deixat clar que ell va reconèixer el Borbó com a successor seu despera per a reconvertís al catolicisme, però la Lliga Catòlica no va reconèixer els seus drets, sinó les del seu oncle, lancià cardenal de Borbó.

Lesclat, llavors, que seria el més llarg i acarnissada de totes les guerres de religió, coneguda com la "de la Guerra dels Tres Enrics", ja que no hi ha combateren Henry III, Enric de Navarra, i Enric de Guisa. Davant de la hugonots aliats amb la corona, la Lliga Catòlica de tenir amb el suport militar i el finançament de Castella i, després del fracàs de lintent de la reina mare a negociar amb lExcusa, la Lliga va ser aviat sota el control de tot el nord i el nord-oest de França, amenaçant París. Enric III, atrapat, es va signar el tractat de nemours 7 de juliol de 1585, per la qual es van derogar totes les anteriors edictes de la tolerància i prohibia el protestantisme. Enric de Navarra, de ser un heretge, va ser exclòs de la successió al tron. A més a més, la Lliga va prendre el control de moltes ciutats.

Enric de Navarra, amb el suport militar del Palatinat i de Dinamarca, es va convèncer que només a través duna victòria decisiva a lAparença podria tornar-li el seu lloc en la successió. Lescala del conflicte va augmentar, amb lexecució de Maria Stuart el febrer de 1587. Decidit a acabar amb Anglaterra, Felip II necessària una França pacificats per llançar la seva campanya contra Elizabeth Tudor. Malgrat això, les forces de la catòlica dirigida per el favorit del rei van ser derrotats, la Lliga va exigir entrada en vigor dallò acordat de nemours, així com la publicació de les disposicions del concili de Trento, la introducció de la Inquisició i la desamortització dels béns de lprotestants per donar suport la guerra. Els enfrontaments entre catòlics i protestants es van endurir amb laliança entre els manifestants i els rebels, lholandès en la lluita contra Castella, i de la catòlics de la Lliga, amb Felip II. Menyspreat per Castella i per la Lliga, Enric III va ser incapaç de mantenir la seva autoritat, i va haver de fugir a París després del Dia de les barricades el 12 de maig de 1588. Disfressa i va prendre el control de la capital, amb el suport de la població. Finalment, Henry III acceptat les demandes de la Lliga, 5 de juliol de 1588, i a canvi de trencar immediatament la seva aliança amb Castella. Lacta dUnió publicat el 21 de juliol de amnistiava els participants en el Dia de les barricades, reconeixent el Cardenal de Borbó com a hereu del regne, nomenava Disfressa com a tinent general i se li va concedir terres i els beneficis del clan i els seus partidaris.

Però el fracàs de lArmada Invencible infongué nou impuls per al rei i la festa de la "política", en el Pretext sofert un greu retrocés. Enric III, abraonat, va intentar sotmetre la Lliga i va ordenar lassassinat dEnric de Guisa durant la reunió dels Estats a Blois. Disfressa va morir el 23 de desembre de 1588 a mans de la guàrdia reial, i a continuació van ser empresonats germà del duc, el cardenal Lluís dAparença assassinat lendemà i tota la seva camarilla. Els cadàvers de Guisa van ser incinerat en una estufa de el castell de Blois, per tal devitar que les tombes dels "màrtirs" es convertirà en un lloc de veneració de la Lliga Catòlica. Uns dies més tard, el 5 de gener de 1589, va morir Catalina de Medici, la reina mare, i el rei salià de nou amb Enric de Navarra a lluitar contra la Disfressa. Després de diversos mesos de conflicte, l1 dagost de Henry III va ser assassinat pel dominic Jacques Clément mentre tractant de capturar París. El cap de lhugonots, Enric de Navarra, es va convertir així en el rei de França, amb el nom dEnric IV.

Amb la desaparició violenta del monarca de la guerra civil, el francès va entrar la seva última fase: la lluita per la successió de França i la conquesta del regne. La Lliga va proclamar el cardenal de Borbó com a "Carles X", però poc després va ser capturat per Enric IV. Els treballs sinvertiren, i els hugonots es va convertir en legitimistes, passant per defensar la dreta autoritària i lautoritat reial, juntament amb la "política" i el "realista" que va donar suport la Borbònica, exaltant la sobirania del rei i la necessitat dobediència. La Lliga, per la seva banda, va fer el seu assignatures de dret la resistència i de la sobirania popular, passant per la hugonots. Castella va participar de manera activa, decidida a evitar lascens al tron francès heretge, i de promoció de la candidatura de la infanta Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II i dIsabel de Valois. Després de quatre anys de lluita i la conversió dEnric IV al catolicisme en juliol de 1593, quan va dir la famosa frase "París bé val una missa", ens va obrir les portes de París li va permetre arribar a una treva amb la Lliga. Henry IV, manté una guerra contra Felip II, que va acabar el 2 de maig de 1598 amb la pau de Vervins.

El problema de la religiosa es va tancar amb ledicte de Nantes, el 13 dabril de 1598, on es recullen totes les disposicions relatives la tolerància religiosa que shavien recollides anteriorment, i va entrar finalment en vigor.

                                     

4. Conseqüències. (Consequences)

Aproximadament 3.000.000 de persones van morir a conseqüència de la violència, la fam i la malaltia en la que està considerada com la segona guerra religiosa europea més mortal després de la Guerra dels Trenta Anys. A diferència de totes les altres guerres de religió de lèpoca, les guerres del francès havia de mantenir el seu caràcter religiós, sense que això suposi consideracions de les dinasties.

                                     

5. Bibliografia. (Bibliography)

  • La Genèse de la Réforme française 1520-1562. SEDES, col. "Histoire moderne" n° 109, París, 1999 1.Segona edició 1996 ISBN 2-7181-9281-X.
  • Constant, Jean-Marie: Les Français penjant les guerres de Religió. Hachette Littératures, 2002. ISBN 2-01-235311-8.
  • Crouzet, Denis.
  • Knecht, Robert J. Francès, Guerres Religioses 1562-1598. Osprey Publishing, 2002. ISBN 9781841763958.
  • Les Guerriers de Dieu. La violència au temps des de problemes de la religió v. 1525–v. 1610. Champ Vallon, colección "Époques", 2005 1.ª edició de 1990 ISBN 2-87673-430-3.
  • Frieda, Leonie: Catherine de Médicis. Una Biografía. Siglo XXI, Madrid, 2005. ISBN 84-323-1221-5.
  • Jouanna, Arlette dirigida per: Histoire et dictionnaire des guerres de religió, 1559-1598, Robert Laffont, col. "Bouquins", 1998. ISBN 2-221-07425-4.
  • Tenenti, Alberto: LÈpoca Moderna: Segles XVI-XVIII. Crítica, Barcelona, 2000. ISBN 84-8432-136-3.
  • Venard, Marc: El Mundo y su Historia, Volum VI: Los Comienzos del Mundo Moderno Siglos XVI y XVII. Arcos Vergara, Barcelona, 1972. ISBN 84-7017-127-5.
                                     
  • Les guerres de religió són conflictes on la religió divideix els bàndols enfrontats. De vegades reben el nom de guerra santa per part dels combatents.
  • Les guerres de religió a Europa van ser una sèrie de guerres que van tenir lloc al continent europeu i que començaren l any 1524 i duraren fins al 1697
  • protestants. Article principal: Guerres de religió a França La seva mare va morir el 1572 i fou proclamat rei amb el nom d Enric III de Navarra. Poc temps després
  • Enric IV va acabar amb les guerres de religió promulgant la llibertat de culte per als protestants amb l edicte de Nantes de 1598. Amb el suport del seu
  • 1559 - 1560 França Guerres de religió a França 1562 - 1589 Països Baixos: Guerra dels Vuitanta Anys 1568 - 1648 Irlanda: Rebel lions de Desmond 1569 - 1583
  • Nicolau de Mercoer i de Margarida d Egmont. D aquesta unió no tingué fills. El seu regnat es caracteritza per les contínues guerres de religió a França d envergadura
  • religió organitzada es refereix a l organització de persones que practiquen una religió segons un conjunt prescrit de creences. Altres religions creuen
  • conviure lliurement sense persecucions, va ser el resultat de les guerres de religió de França El rei era catòlic i va decidir eliminar els protestants
  • també coneguts com a hugonots. La promulgació d aquest edicte va posar fi a les Guerres de religió que van convulsar la França durant el segle xvi i
  • Fundació de la borsa de Londres Guerra entre Holanda i Espanya Guerres de religió a França Importació d esclaus negres al Brasil, que se sumen als 250000
                                     
  • protestantisme durant les Guerres de religió a França Nicolas va ser el segon fill de Charles de Pellevé, senyor de Liancourt - Saint - Pierre i de Jouy - sous - Thelle
  • portar a França a l era del gal licanisme. Articles principals: Contrareforma i Guerres de Religió a França Els teòlegs van emetre crítiques a la pràctica
  • La Guerra de la Lliga de Cambrai, que se n va derivar del tractat, comprèn els anys 1508 - 16 de les Guerres d Itàlia i pot ser dividit en tres guerres separades:
  • de Sant Bartomeu en francès: Massacre de la Saint - Barthélemy fou l assassinat en massa d hugonots francesos durant les Guerres de religió de França
  • La guerra d Itàlia de 1542 - 1546 va ser un conflicte bèl lic emmarcat en el context de les Guerres Italianes, en què es van veure enfrontats Francesc I
  • religiosos de les Guerres de religió Els catòlics, amb els Guisa al capdavant, i els protestants, amb Antoni de Borbó i Francesc de Coligny, van mobilitzar
  • França Durant el seu regnat va iniciar - se les manifestacions d intolerància vers a Hugonots francesos, que seria l origen de les futures Guerres de religió
  • altres Guerres Carlines o els episodis de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 són els exemples de violència més significatius del període anterior a l establiment
  • ràpidament amb les guerres civils. Tanmateix, hi ha algunes excepcions a la regla general de guerres civils de curta durada. La Guerra Civil dels Estats
  • les Guerres de religió de França Fou Comte de Coligny, baró de Beaupont i Beauvoir, Montjuif, Roissiat, Chevignat i altres, va ser més conegut com a Gaspard
  • arribà a la Catedral de Saint - Denis, prop de París. La tomba tenia un monument de llautó daurat fet al s. XIV durant les guerres de religió del segle xvi
  • entre França i la monarquia hispànica fins al 1659. Article principal: Reforma protestant La Reforma Protestant fou una sèrie de moviments religiosos que
                                     
  • Saint - Germain - en - Laye, 5 de setembre de 1638 Palau de Versalles, 1 de setembre de 1715 va regnar com a rei de França i rei de Navarra, el tercer de la Casa de Borbó dins
  • transcendentals com la religió la diplomàcia i la guerra Gràcies a aquesta posició, el duc de Borgonya exercí una forta influència a través de l anomenat partit
  • signatura de la pau de Vervins el 1598 i del tractat de Londres 1604 amb els quals Espanya aconseguia la pau amb el Regne de França i el Regne d Anglaterra
  • L ús de Segona Guerra dels Cent Anys com a concepte genèric indica una interrelació entre totes les guerres com a fases d una lluita entre França i Gran
  • com a antecedent històric de França tot i que la Gàl lia ocupava una superfície europea lleugerament més extensa que la França actual. En les guerres hegemòniques
  • espanyol després de les abdicacions de Baiona. Forma part de les Guerres Napoleòniques, una sèrie de guerres iniciada el 1807 en declarar - li França i Espanya
  • Nova França en francès: la Nouvelle - France és l àrea de Nord - amèrica colonitzada per França entre el període de l exploració del riu Sant Llorenç per
  • La Guerra del Rif, coneguda també com la Guerra del Marroc o Guerra d Àfrica encara que hi ha d altres guerres anteriors que varen tenir aquest nom

Users also searched:

religi, Frana, Guerres, Guerres de religi a Frana, guerres de religió a frança,

...

Encyclopedic dictionary

Translation

Inventari fons audiovisual SAC 1984 2010.rtf Societat Andorrana.

Tot sobre La Plume et lEpée La Littérature, des guerres de religion à la Fronde de Marie Madeleine Fragonard. El LibraryThing és un lloc de catalogació i una. Butlletí del Consell General – núm. 1 2008 – Casa de la Vall, 3 de. Protecció general de la població contra certs efectes de la guerra tot moment el necessari per al seu manteniment, lexercici de la seva religió i leducació. Fet a Ginebra el dotze dagost de 1949, en llengua anglesa i francesa, loriginal. El Canòlich Music Festival es consolida en la tercera edició. Parce que sil y a une part de France en Andorre, il y aura toujours une part Fidelitat la vostra llengua, la vostra religió, a les vostres tradicions, i tot això Li han valgut segles de pau dins la nostra Europa destrossada per les guerres i li​. La revolta de Sobibor. Sempre podem elegir FÒ. Noves croades subcontractades i guerres de religió Fins fa poc, el trajecte es feia al revés: desenes de milers de somalis, etíops i eritreus Salutació del copríncep francès amb motiu del 28è aniversari de la Constitució.





Noves croades subcontractades i guerres de religió Ara Andorra.

Chisvert ha celebrat larribada de visitants de França, Catalunya, ha destacat que aquesta proposta sigui una prova de religió oberta, que. Cerca lliure Per camps de descripció Autor Any data Títol. Per camps de descripció. Autor. Any data. Títol. Descripció. Idioma. Suport. No seleccionada, Acetat, Acetat Magnètic, Analògic, Analògic Digital, Analògic. Visites dels coprinceps francesos Representació del Copríncep. Inventari del fons audiovisual de la Societat Andorrana de Ciències 1984 614 Infraestructures religioses Congressos i conferències Relacions exteriors Guerres i revolucions Ponència llegida per Mercè Francès i Palacín, tècnica de​.


Activitats 2018 Afers Exteriors.

Els oficials francesos de la seva unitat es van rendir en massa i els nazis la meva baralla amb un company de classe les guerres sempre es sap La despesa pública en activitats recreatives, cultura i religió se situa en. Michel de Montaigne Ara Andorra. Concurs nacional de redacció Dis moi des mots sur tous les tons a aquestes dones que moriran de gana abans que sacabi de la guerra? religió, teologia i espiritualitats lhumanisme francès i italià política, lideratge i. La Plume et lEpée La Littérature, des guerres de religion à la. Enquesta mundial de valors Andorra 2005 2006 Valors bàsics Feina Família i mentre que altres valors com la fe religiosa, laltruisme, lestalvi de diners, del benestar i labsència de guerres, ha generat un sentiment de seguretat. sobretot Catalunya, un 8% de Portugal, un 4% de França i un 6% daltres països​. Andorra a lenquesta mundial de valors Institut dEstudis Andorrans. El que Montaigne ens va dir de la França i lEuropa de lèpoca, marcada per les guerres de religió entre catòlics i protestants, per la.





...
Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →